La comunicació en parella

Comencem pel que resulta evident: la comunicació és vital en qualsevol relació. Ara que ja estem tots d’acord, anem una mica més enllà amb això de la comunicació, especialment pel que fa a la comunicació en parella.

La comunicació en parella és com el Wi-Fi de casa, que quan funciona bé ni t’adones de com n’és d’important, però quan falla (i sempre falla el dia que més el necessites)… és frustrant, aclaparador, desesperant, tot alhora, oi? I és que, tot i que l’amor sigui el que manté unida la relació, sense una bona comunicació, fins i tot la relació més sòlida trontolla.

És habitual que, per la confiança i el vincle que hem construït amb la nostra parella, de vegades donem per fet que l’altra persona hauria d’entendre’ns sense paraules, com si tingués un radar emocional integrat. I no només això, sinó que suposem que, a més de saber què ens passa, ja hauria de saber com actuar. Però la realitat és que, per molt que ens estimem i tinguem una connexió súper especial, els poders telepàtics, de moment, continuen sense ser fiables. Les diferències personals, les pors, els canvis de context i la rutina poden convertir-se en murs difícils d’escalar si no aprenem a comunicar-nos de manera efectiva. Cada persona interpreta la informació a través de la seva pròpia experiència i emocions, cosa que pot generar malentesos si no s’expressa amb claredat. Sembla evident, però estalviar en comunicació augmenta, i de manera molt perillosa, el risc de no entendre’ns. Per això, millorar la comunicació no és només parlar més, sinó parlar millor, amb intenció, empatia i obertura.

És curiós com moltes vegades parlem molt, però diem ben poc. En una conversa de parella, l’important no és només omplir el silenci amb aproximacions, titulars i pistes del que passa, sinó transmetre allò que realment sentim i necessitem amb claredat en cada situació. És comú caure en la trampa de pensar que l’altre serà capaç d’interpretar un missatge a mitges, que hauria d’adonar-se per si sol del significat d’una comunicació que requereix aplicar el sentit comú (que sovint és el menys comú de tots i el responsable d’alguns desastres) per descodificar-la. Per això, verbalitzar amb claredat el que volem expressar és clau per evitar malentesos i frustracions innecessàries, i això implica responsabilitat, disposició, valentia i paciència per trobar les paraules o les vies de comunicació adequades.

Escoltar és l’altra meitat de l’equació, i moltes vegades és la part que més se’ns escapa. És fàcil que, quan pensem en comunicació, la nostra ment se centri en l’esforç que suposa expressar allò que sentim, oblidant que el missatge millor expressat és inútil si no arriba a l’altre. De la mateixa manera, el missatge millor articulat no té sentit si es converteix en un monòleg, incapaç d’adaptar-se o integrar els missatges d’un altre que també vol ser escoltat. No es tracta simplement de sentir el que l’altre diu mentre preparem la nostra resposta mentalment. Es tracta de ser-hi, presents en el que l’altre diu, de deixar de banda per un moment els meus arguments, aparcar les distraccions (i el mòbil), mirar als ulls i fer que l’altra persona senti que realment estem allà. Perquè poques coses generen més distància que parlar amb algú que hi és físicament, però està emocionalment absent. T’has preguntat mai per què alcem la veu en una discussió, tot i tenir l’altra persona al costat? Justament perquè l’escolta, quan no és plena i activa, genera una distància emocional tan gran que preval per sobre de tot la sensació que, per molt fort que m’expressi, l’altra persona no arriba a escoltar el missatge.

I, és clar, no podem oblidar-nos d’aquells moments en què les emocions s’escalfen i les converses es converteixen en una batalla verbal. No és que discutir sigui dolent, tot el contrari. El problema és quan, en lloc d’intentar resoldre un conflicte, ens centrem en guanyar la discussió, cadascú des del seu món de raons i arguments. Les paraules tenen poder, i quan s’utilitzen com a armes, deixen cicatrius. Aprendre a expressar el que sentim sense atacar l’altre és una de les claus perquè els desacords no es converteixin en esquerdes a la relació. El que sents és vàlid, igual que el que sent l’altra persona. Cadascú té la seva pròpia veritat, i quan intentem imposar la nostra com a absoluta, l’altre es pot sentir ferit, invalidat o atacat. Això sol provocar dues reaccions defensives com la confrontació o l’evasió, i totes dues poden generar encara més distància en la relació. Al final, l’important no és qui té raó, sinó com aconseguim entendre’ns sense convertir la comunicació en l’arena dels gladiadors.

Després hi ha la comunicació silenciosa, aquella que passa sense que ens n’adonem. Un sospir de frustració, una mirada esquiva, els braços creuats… tot això parla. Has sentit mai que la teva parella et mirava d’una determinada manera i, sense necessitat de paraules, vas entendre que volia que l’abracessis? Aquests petits gestos, aquestes mirades còmplices, a vegades diuen més que qualsevol discurs elaborat. Sovint, el que no diem amb paraules ho expressem amb gestos, i si no hi estem atents, podem estar ignorant missatges realment importants o fins i tot enviant missatges contradictoris entre el que diem i el que fem. Ser conscients del nostre llenguatge corporal i aprendre a interpretar el de l’altre ens ajuda a construir un canal de comunicació més honest i clar.

En el fons, tot això es resumeix en una cosa molt simple, i és que la comunicació és connexió. Quan realment ens comuniquem, ens apropem, ens entenem i enfortim el vincle. No es tracta de parlar per parlar, sinó de construir ponts, de fer que tant jo com l’altra persona ens sentim vistos, escoltats i compresos. I sí, és un aprenentatge constant, perquè cap comunicació (ni cap parella) és perfecta. Però amb intenció, responsabilitat, paciència i una mica de sentit de l’humor, qualsevol relació pot aconseguir que la comunicació flueixi (i que flueixi bé).

Si aquest article et resulta interessant, et recomanem llegir el següent:

– Els llenguatges de l’amor