El son constitueix un dels processos biològics essencials per a la recuperació física i emocional. Tanmateix, en persones que han experimentat un trauma, aquest mecanisme es pot alterar de manera significativa. Terrors nocturns, malsons recurrents i despertars bruscos no són episodis aïllats, sinó manifestacions d’un sistema neurobiològic que continua processant informació altament carregada, fins i tot durant el descans.
Aquestes alteracions estan estretament vinculades amb el funcionament de dues estructures cerebrals clau en la regulació emocional i la consolidació de la memòria: l’amígdala i l’hipocamp. Comprendre com interactuen durant el son i de quina manera el trauma en modifica els patrons d’activitat permet explicar per què la nit pot convertir-se en un moment de vulnerabilitat per a tantes persones.
1. EXPOSICIÓ DE CONCEPTES (PSICOEDUCACIÓ)
Per entendre el trauma i la seva correlació amb els trastorns de la vigília i del son, cal entendre la relació entre l’hipocamp, l’amígdala i l’experiència traumàtica.
1. L’hipocamp: la “biblioteca” de la memòria
L’hipocamp és una part del cervell que s’encarrega, entre altres coses, de guardar records i situar-los en el temps i l’espai.
Imagina que és com el bibliotecari que ordena els records: què va passar, quan i on.
Quan una persona viu una experiència normal, l’hipocamp pren aquesta informació, la processa i la guarda de manera ordenada.
Però si l’experiència és molt intensa o traumàtica, l’hipocamp pot veure’s “sobrecàrregat” pel nivell d’estrès i no aconsegueix guardar el record correctament. Per això, els records traumàtics solen quedar fragmentats o molt vívids, com si no pertanyessin al passat, sinó que estiguessin passant de nou.
2. L’amígdala: l’“alarma” emocional
L’amígdala és la part del cervell que actua com una alarma que detecta el perill.
La seva funció és activar les respostes emocionals i fisiològiques adequades davant les amenaces: accelerar el cor, alliberar adrenalina, preparar el cos per fugir o lluitar, etc.
En situacions traumàtiques, l’amígdala s’hiperactiva i queda “entrenada” per reaccionar davant de qualsevol cosa que recordi l’experiència traumàtica, fins i tot quan ja no hi ha un perill real, sinó només un record. És a dir, amb el trauma, l’alarma queda encesa permanentment.
3. Quan l’alarma i la memòria no se sincronitzen
En un trauma, el cervell experimenta un desequilibri entre l’amígdala i l’hipocamp:
• L’amígdala grava l’emoció intensa (por, terror, impotència).
• L’hipocamp no aconsegueix arxivar bé el record.
Resultat: el record traumàtic no se sent com una cosa passada, sinó que es reviu en el present (per això en el TEPT —trastorn d’estrès posttraumàtic— la persona experimenta flashbacks, malsons o reaccions desproporcionades).
2. QUÈ SUCCEEIX DURANT UNA CRISI?
El cervell té diferents “nivells” de funcionament:
-
Cervell racional (neocòrtex) → Pren decisions, analitza, planifica.
-
Cervell emocional (sistema límbic) → Gestiona emocions i records (amígdala, hipocamp…).
-
Quan el cervell percep una amenaça intensa o prolongada:
-
L’amígdala (l’alarma emocional) pren el control.
-
L’hipocamp es “bloqueja” (no pot ordenar l’experiència).
-
I l’escorça prefrontal —la part racional— es desconnecta temporalment.
-
-
Cervell instintiu (tronc cerebral) → Regula la supervivència, és a dir, la respiració, els reflexos i els mecanismes de fugida o lluita.
En condicions normals, aquests nivells treballen coordinadament: sents una emoció, la reconeixes i decideixes com actuar. Quan el sistema límbic està activat, la persona perd aquestes capacitats i pot sentir-se confosa, desorientada o fins i tot irreal.
Quan el sistema d’emergència no descansa
En el trauma, especialment si l’experiència causant va ser intensa o repetida, aquest sistema d’alarma queda activat fins i tot després que el perill hagi passat.
Llavors és quan poden aparèixer símptomes com:
-
Flashbacks o records intrusius: l’amígdala s’activa com si el perill encara existís.
-
Despersonalització o confusió: l’hipocamp no aconsegueix situar el record en el passat.
-
Reaccions emocionals intenses sense causa aparent: l’escorça racional intenta entendre alguna cosa que no pot controlar.
Tot això genera una dissociació entre pensament i emoció.
“Sé que estic segur, però el meu cos reacciona com si no ho estigués.”
6. QUÈ FER DURANT LA CRISI?
Primer és important poder regular el cos (reduir l’alarma – amígdala). Seguidament, podrem ordenar la ment i dirigir-la cap al moment present (separar allò que és record d’allò que és present – hipocamp).
