Mites i falses creences sobre el dol

Al llarg de les nostres vides és inevitable enfrontar-nos a la pèrdua, i encara que la paraula “dol” és més que coneguda per tots, quan arriba, segueix sent una experiència aclaparadora que sovint ens pot fer sentir totalment perduts. Hi ha diversos mites que es relacionen amb el dol i que, en comptes d’ajudar a qui es troba en aquest procés d’elaborar una pèrdua, li fan sentir encara més dolor, culpa, frustració o impedeixen que aquest procés avanci d’una manera adequada i saludable.

Ens agradaria compartir amb vosaltres alguns dels mites més comuns que giren al voltant del procés de dol i convidar-vos amb això a canviar aquestes creences poc adaptatives que només contribueixen a dificultar aquesta experiència.

El dol es tanca quan s’aconsegueix oblidar → Contràriament a aquest mite, el dol es tanca quan aprenem a viure amb aquesta pèrdua, sense que generi dolor. Arribar a suportar la pèrdua, com a alguna cosa natural de la vida, no significa perdre els records o oblidar allò que teníem, sinó que implica la capacitat d’adaptar-nos a una nova realitat que se’ns presenta després de l’absència d’alguna cosa o algú estimat i valuós. El vincle amb l’objecte del dol es transforma en alguna cosa diferent, passant a ser una relació més íntima, que es manté justament, a través dels records i pensaments.

Quan algú passa per un dol necessita distreure’s, parlar del tema és fer-li un dany innecessari → Això va de la mà del mite número u. Moltes persones que passen per una etapa de dol necessiten poder parlar d’això per elaborar-lo. Hi haurà altres persones que prefereixen no fer-ho (depenent de quina fase o punt es trobin). Tot i així, proposar un espai on expressar lliurement els sentiments que acompanyen aquest procés és sempre d’una gran ajuda, mai una molèstia. Oferir-se a parlar de la pèrdua quan la persona ho necessiti i se senti preparada, és una bona idea i serà d’una gran ajuda.

El dolor desapareix quan l’ignores → Ignorar les emocions que es deriven d’un procés de dol, pot provocar que una pèrdua no quedi elaborada de forma adequada, el que es relaciona directament amb processos de dol dolorosos i complicats, i fins i tot en algunes ocasions, cronificats. Bloquejar el dolor pot donar lloc al que es coneix com un “dol congelat”, el qual, per no haver-se elaborat adequadament, reapareixerà repetidament en el futur, cada vegada amb una simptomatologia més enquistada i confusa per a la persona.

El dol és el mateix per a tothom i només hi ha una única manera d’elaborar-lo → Existeixen una gran diversitat de factors que influeixen en l’elaboració d’un dol, tants com persones, per aquesta raó no podem parlar d’un únic dol. Cada persona necessita un temps diferent i reaccionarà també de manera diferent, segons la seva història de vida, la seva experiència en duels anteriors, la seva relació amb l’objecte perdut, i un llarg etcètera. És molt important no imposar a la persona que està passant un dol el que ha o no ha de fer.

El dol sempre fa referència a la mort d’un ésser estimat → Generalment associem la pèrdua a la mort i, per tant, a la pèrdua d’una persona física, estimada i valuosa. Malgrat aquesta evidència, el dol pot referir-se a diversos tipus de pèrdua, alguns d’ells externs (exemples: finalitzar una relació romàntica o d’amistat, una separació, la pèrdua d’una possessió o de la llar, la pèrdua d’una feina, etc.) i altres interns (exemples: pèrdua de desitjos, capacitats o característiques personals, posicions o estatus, etc.).

“Sigues fort” → Sentir tristesa i parlar-ne, no és un signe de debilitat, és una conseqüència normal i desitjable en el procés de dol. Hem de deixar que les nostres emocions flueixin per sentir el suport i la calor de qui vol ajudar-nos i que compren el nostre procés. És normal i està bé sentir-se vulnerable davant la pèrdua.

“Has de distreure’t” → Hi ha moments per distreure’s del dolor i hi ha moments per centrar-se en ell. És important que la persona que pateix una pèrdua disposi d’un temps per reflexionar i experimentar les seves emocions, és a dir, per contactar amb el seu dolor. Ambdós són necessaris.

El dol dura un any → Com que es tracta d’un procés complex i molt personal, el dol té una durada molt variable segons la persona que el viu. És cert que s’han descrit unes etapes que conformen aquest procés i que s’han establert uns temps estimats per a cadascuna d’elles, però tots els experts afirmen que un dol dura tant com la persona necessiti per elaborar la pèrdua. Intentar establir un temps de duració és poc útil i no ajudarà a que la persona que el pateix pugui fer-ho d’una manera més saludable.

El dol és com una depressió → El dol no és una malaltia (encara que comparteixi símptomes amb la depressió), sinó una resposta natural i adaptativa de la persona davant un canvi. Tot i així, quan el dol no s’elabora adequadament, pot desenvolupar problemes de salut mental.

El temps tot ho cura → El dol és una resposta adaptativa, és a dir, no és un procés que hàgim de superar; és alguna cosa amb la qual aprenem a viure a mesura que ens adaptem i integrem paulatinament a l’absència de l’objecte perdut. És important recordar que el dol és un procés actiu, en què la persona és protagonista del seu propi procés. És a dir, serà la persona qui realitzi aquest procés d’adaptació amb el pas del temps. No obstant això, el temps, per si sol, no cura (ni ha de curar) res.

El dol és un procés lineal, quan acaba, un torna a la normalitat → El dol és un procés dinàmic, amb fases, però sense que necessàriament tothom passi per totes elles ni en el mateix ordre. Com a procés es tracta d’una transició, on l’objectiu és l’adaptació no la recuperació. Quan patim una pèrdua cada aspecte de la vida es veu modificat per l’absència, i hem d’aprendre a integrar aquesta pèrdua en la nova normalitat que se’ns planteja.