El pesimisme defensiu

Imagina per un moment que estàs a punt d’enfrontar-te a un nou repte, sigui el que sigui.

En aquest moment, el teu diàleg intern és determinant en com et sents i com t’enfrontes a aquesta situació. Si t’estàs dient a tu mateix/a: “No sóc prou bo/na per a això”, estàs establint una barrera mental que limitarà la teva capacitat per afrontar el desafiament de manera efectiva.

D’altra banda, si et dius a tu mateix/a: “Puc fer-ho, em vaig a esforçar al màxim”, estàs adoptant una mentalitat de creixement que t’impulsa cap a l’èxit, potenciant les teves possibilitats d’aconseguir allò que et proposes.

Moltes persones solen adoptar el primer tipus de missatges, justificant la seva elecció amb arguments com: “Quan esperes el pitjor, si després surt malament ja ho tens assumit i no fa tant mal. En canvi, si surt bé, doncs això que t’emportes”.

Aquesta actitud és la que anomenem pessimisme defensiu.

El pessimisme defensiu és una actitud que moltes persones assumeixen de manera automàtica i inconscient. Consisteix a projectar-se en el fracàs o en el negatiu d’una situació, no perquè realment la persona estigui convençuda d’això (ja que de ser així ni tan sols s’exposaria a aquesta situació), sinó per a rebaixar la pressió i les expectatives quan ella mateixa no aconsegueix gestionar-les de manera adequada. Vegem-ho a partir d’un exemple:

Una noia decideix preparar-se per a treure plaça en unes oposicions. Quan agafa els llibres i veu tot el temari que ha d’estudiar es diu a si mateixa: “Amb tot aquest temari i amb tantes persones tractant de conseguir una plaça, segur que no ho aconsegueixo, però bé… anem allà”.

Aquest diàleg intern, com dèiem, contribueix a rebaixar la pressió que aquesta noia sent davant la muntanya abrumadora d’apunts, de manera que ara té la sensació que el seu objectiu resulta més senzill. El pes de les expectatives i les emocions complexes, implícites en aquest desafiament, perden sentit en el mateix moment en què ella mateixa ha donat per fet que no ho aconseguirà. (Negada tota possibilitat d’èxit, no val la pena tenir-li por al fracàs).

Per tant, podem dir que aquest missatge intern, a curt termini, compleix la seva funció, però al mateix temps, sense adonar-se’n, aquesta noia s’està programant mentalment per fracassar.

En un primer moment el pessimisme defensiu farà que sentim un immediat alleujament per rebaixar el pes de les expectatives, però la clau d’aquest funcionament resideix en un autoengany. La pressió i les expectatives formen part dels objectius que volem assolir, així que quan tractem de rebaixar-les, també estem rebaixant el nostre objectiu principal. Ara “conseguir plaça en unes oposicions”, ha passat a ser “estudiar per a una plaça d’oposicions que jo mateixa he decidit que no aconseguiré”.

Aquest missatge és un complet absurd.

El marc mental des del qual la noia de l’exemple inicia la seva andadura en els estudis no contempla en cap moment la possibilitat d’assolir el seu objectiu. Justament, perquè el pessimisme defensiu sigui efectiu i la pressió es mantingui a nivells suportables, és necessari que la negació de la possibilitat d’èxit es mantingui ferma. En el moment en què aquesta negació s’afluixeixi, i la persona comenci a creure que pot aconseguir el seu objectiu, la pressió augmentarà automàticament. Per tant, el pessimista defensiu, incapaç de gestionar la pressió que suposa el repte, s’esforça en mantenir allunyada tota possibilitat d’èxit.

Quan una persona sosté aquest pensament pessimista, a mitjà termini l’absurd del missatge intern va creixent cada vegada més (“estudiar per no aconseguir res”), fins a ser insostenible. Pensar que s’està dedicant esforç, temps, diners… per no aconseguir res, arriba a ser extremadament frustrant. Arribats a aquest punt és probable que la noia de l’exemple acabi per abandonar els seus estudis. L’autoengany es va fent cada vegada més evident i el pessimisme defensiu va perdent força.

Però si la noia del nostre exemple aconseguís sostenir aquesta dinàmica pessimista a llarg termini, el més comú que pot ocórrer és que opositi sense estar realment preparada per a treure una plaça, ja que aquesta possibilitat mai ha estat contemplada en la seva ment. Lamentablement, el més evident que pot ocórrer és que s’acabi complint el cicle de la seva profecia, fracassant en el seu objectiu, ja que des de l’inici s’ha estat preparant per a això.

Més enllà de l’exemple utilitzat en l’article per il·lustrar el funcionament del pessimisme defensiu, aquest mecanisme condiciona i influeix enormement en tots els àmbits de la nostra vida, no només en l’àmbit professional o acadèmic.

Algú que, per exemple, vol presentar-se a un grup nou de persones i es diu a si mateix/a: “Segur que no els semblaré interessant, però posats a estar sol/a, intentaré conversar amb ells…”. O algú que decideix confessar els seus sentiments a la persona que li agrada i pensa: “Segur que em rebutjarà, però com quedant-me callat/a tampoc aconseguiré res, li diré…”. En ambdós casos, mitjançant el pessimisme defensiu la persona troba el valor necessari per intentar acostar-se als altres i complir el seu objectiu. No obstant això, la falta de convenciment en aconseguir-ho contribueix a que el seu acostament sigui pobre, lamentable, patós… Aquest pensament farà que així sigui com es projecta la persona, i per tant, facilita que així sigui com la perceben finalment els altres. Amb aquesta carta de presentació, efectivament, les possibilitats d’agradar a algú disminueixen.

I el pitjor de tot és que, quan això ocorri, la persona més es convencerà a si mateixa que tenia raó en pensar de manera pessimista, ja que les seves profecies s’acaben complint. Incapaç de comprendre la gran influència que aquest pensament pessimista té a l’hora de aconseguir els resultats que desitja, segueix alimentant aquest recurs i acreixent aquest autoengany a base d’acumular cada vegada més fracassos. D’aquesta manera la roda mai deixa de girar.

Però existeix una solució!

La resposta més adequada en aquest tipus de situacions és dotar a la persona que s’enfronta a un repte desafiant d’una capacitat adequada per gestionar la pressió i les expectatives, el que al mateix temps implica una bona autogestió emocional d’aquelles emocions complexes que poden aparèixer en el camí cap a la meta proposada.

Amb una millor autogestió, la persona serà més capaç de projectar-se en positiu i sostenir el pes mental i emocional que implica el repte que ha decidit dur a terme, de manera que no necessitarà recórrer a recursos mentals per evitar sentir aquesta pressió, ja que serà capaç d’afrontar-la.

Quan la persona és capaç de fer front als reptes d’una manera adequada, els missatges pessimistes canviaran:

“Si m’esforço, ho puc aconseguir, em posaré a estudiar per a treure plaça.”