Somatització, la connexió entre el cos i la ment

Per somatització s’entén l’expressió de símptomes físics que no es poden explicar per una causa orgànica, és a dir, que no corresponen a una malaltia o afectació identificable i detectable en el cos.

I és que, malgrat que a molts els costa creure que això sigui possible, una de les funcions del cos és actuar com a alarma del nostre món emocional. És a dir, que l’aparició d’un dolor físic pot, de vegades, ser deguda a un malestar emocional que no s’ha pogut resoldre, i que s’expressa a través del cos, indicant-nos que hi ha alguna cosa en el nostre món emocional que requereix la nostra atenció. Per tant, la somatització, posa de relleu la connexió que, efectivament, existeix entre el cos i la ment.

Una evidència d’aquesta connexió la trobem en el fet que, quan experimentem una emoció com pot ser la tristesa, aquesta genera un conjunt de reaccions físiques en el nostre cos, com pot ser el plor. Seguint amb aquest exemple, podem assumir que les llàgrimes suposen l’expressió mitjançant el cos d’una emoció, com és en aquest cas, la tristesa. S’ha comprovat que aquesta reacció (plorar), no és una reacció qualsevol ni carent de sentit. Més aviat tot el contrari. Les llàgrimes ens calmen, a causa de la lliberació d’oxitocina i endorfines, provocant una sensació d’alleujament físic i emocional. És habitual que després d’una gran plorera ens sentim cansats i ens entri son. Plorar ens ajuda a alliberar la càrrega emocional de la nostra tristesa, de la mateixa manera que el cos allibera cada llàgrima, i aquesta alliberació ens permet descansar.

Els símptomes físics, evidentment, provoquen canvis en la vida quotidiana de la persona que els pateix. Li impedeixen realitzar activitats que desitjaria poder dur a terme amb normalitat, afecten a les seves relacions amb els altres, disminueixen el seu rendiment laboral, etc. Quan aquestes situacions ocorren, el més normal és que la persona es centri en aquests símptomes físics, tractant d’entendre la seva causa, per poder trobar un remei. Habitualment, la preocupació augmenta quan, després de diverses proves i visites mèdiques amb diferents especialistes, sembla que ningú aconsegueix desxifrar la naturalesa de les seves dolències. En aquest escenari, és usual escoltar declaracions com “potser es deu als nervis, procuri tranquil·litzar-se”, el que és una forma banal de dir, en realitat, “potser el seu malestar es deu a una causa emocional”. Quan estem disposats a acceptar la connexió entre el cos i la ment, és quan podem canviar el focus, deixar de centrar-nos en el símptoma com tal i centrar-nos a descobrir el que el símptoma tracta de dir-nos.

El símptoma somàtic, com tot símptoma psicològic, té la seva funció. Com deia anteriorment, els símptomes físics impedeixen a la persona que els pateix. La somatització fa que la persona no pugui seguir amb el que estava fent i l’obliga a posar la mirada en si mateixa (en la pròpia persona) i analitzar què li està passant, ja que el cos indica que alguna cosa falla. Aquest símptoma, que no per ser somàtic deixa de ser un símptoma real, ha vingut a fer el que la persona no ha estat capaç de fer per ella mateixa: aturar-se i analitzar.

M’agrada dir que la somatització actua com el testimoni lluminós d’un cotxe, que s’encén quan detecta que alguna cosa no funciona adequadament. Aquest testimoni ens indica que hem de parar per portar el cotxe al taller i solucionar allò que no funciona abans de seguir endavant. Per desgràcia, tots sabem de moltes persones que decideixen seguir conduint, ignorant el senyal, fins que un dia, quan menys s’ho esperen, el cotxe falla i els deixa tirats en el moment menys oportú. El símptoma somàtic actua d’una forma molt similar.

Cos i ment són savis. És molt possible que fer cas al senyal lluminós (al símptoma somàtic), no sempre sigui tan senzill ja que pot implicar trobar-se de cara amb una sèrie d’emocions desagradables que la persona, de manera inconscient, tracta d’evitar a tota costa. Deixar de acudir a una cita, pot generar sentiments de culpa per sentir que s’està fallant als altres; disminuir el rendiment en el treball, pot generar sentiment de fracàs; no realitzar una activitat que un desitja, pot generar sentiments de frustració, etc. Aquests són només alguns exemples de creences i emocions vinculades a la realització (o més bé, a la no realització) d’activitats relacionades amb diferents dimensions vitals d’una persona que poden acarrear sofriment.

Quan la gestió d’aquestes emocions es converteix en alguna cosa massa complicada o dolorosa, la somatització apareix en forma de mecanisme de defensa contra elles, portant a la persona a posar tota la seva atenció en el símptoma, en comptes de fer front a aquestes emocions. El focus es manté en l’exterior, en aquell dolor corporal que ara no permet seguir endavant amb normalitat. La persona compleix amb el seu paper de pacient i espera que els metges li aportin una solució, convençuda que la causa de la seva dolència resideix en el cos, i no pensa ni per un segon la possibilitat de posar el focus cap a l’interior, és a dir, cap a la ment. Així doncs, mentre aquestes emocions queden sense resoldre, amagades darrere del símptoma físic que acapara tota l’atenció, el símptoma físic perdura igual que una alarma que no cessa, indicant constantment que alguna cosa no funciona. La somatització tracta d’evitar l’emoció, per ser aquesta més dolorosa d’afrontar que el propi dolor del cos.

En conclusió, després de tot el que s’ha exposat, queda assenyalar la importància de la interpretació que fem sobre les expressions del nostre cos, de cara a la comprensió dels símptomes físics. Aquesta lectura del símptoma suposa la base per comprendre el propi funcionament d’un mateix i poder remeiar tant el cos com la ment. Hem d’aprendre a diferenciar quan un símptoma físic pot ser indicador de dolència, lesió o malaltia, i quan aquest símptoma pot estar actuant com a indicador de la presència d’una angoixa emocional sense resoldre. Dit d’una altra manera, hem d’aprendre a llegir el que el cos expressa.